Testimonio Marta Pedregal | 23 años

Acababa de tornar de viure cinc mesos a Itàlia i la cerca de feina o l’aclariment d’idees de saber què voler fer en el futur proper no m’estava funcionant gaire bé. Un dia, després d’hores a internet intentant trobar una mica de llum, vaig topar-me amb el TLN. Recordo que vaig enviar el formulari de participació sense haver-ho dit pràcticament a ningú, perquè pensava que seria una oportunitat que no acabaria sortint. I sense adonar-me’n, unes setmanes després, vaig rebre una trucada que em confirmava la participació al projecte. Sense creure-m’ho encara gaire, em va venir tota la feinada de començar a dir a familia i amics, que sí, que tornava a marxar a viure a l’estranger.

Trobar el TLN Mobilicat per mi ha sigut com trobar una solució per a un moment de la meva vida en què no sabia estar-me a Barcelona, no sabia quin era el següent pas, ni què havia de fer ni cap a on tirar. Vaig començar-lo una mica desorientada perquè no m’ho esperava gens, però a una setmana de marxar, em sento amb moltes ganes.
 

Ara mateix, intento no pensar gaire en com aniran les coses o intento no tenir gaires expectatives perquè sé que després tot pot ser diferent a l’imaginat (i a vegades són aquestes petites sorpreses el que fan l’experiència millor). El que tinc clar és que des de que vaig començar el projecte he continuat aprenent un idioma que m’encanta, he tingut la sort de comptar amb persones que s’han preocupat de trobar-me unes pràctiques que s’adapten totalment al que jo havia pensat i, el més important, he conegut a moltes persones que valen molt la pena, i a sobre, tindré la sort de conviure-hi amb algunes d’elles.

Crec que el que més m’ha marcat fins ara, han sigut les colònies per diversos motius. Primer de tot perquè va ser el moment en què vaig adonar-me 100% que tornava a marxar fora. Perquè vam poder conèixer més detalls de com serà el nostre dia a dia i les nostres pràctiques a Itàlia, i perquè vaig descobrir moltes coses de moltes persones que només amb les classes d’idioma no havia pogut descobrir.

Mentre encara afegeixo coses a la maleta i en descarto d’altres que ja havia posat, intento imaginar-me què sentiré o pensaré al maig quan la desfaci. És impossible saber-ho, així que de moment, agafo totes les ganes que tinc d’aterrar a Palermo i em concentro només en això.