Testimonio Dani Martí | 25 años

Dani se encuentra en Lisboa, Portugal, donde hasta hace pocos días realizaba prácticas en un hostal de mochileros. Ahora que está confinado en su piso de Lisboa, realizando otras tareas, nos escribe este bonito texto sobre cómo ha cambiado su experiencia TLN con la crisis del coronavirus.

Bon dia a tothom, 

avui comença un dia nou, que s’assembla bastant al d’ahir. Abans d’ahir la primavera ens somreia i el sol es deixava veure i podíem fer una mica de fotosíntesi. Ara el temps està com la situació coronovírica, estrany i ben imprevisible. 

Fa res, em llevava ben aviat, les pràctiques em cridaven de matinada i hi havia un grapat d’hostes d’arreu del món esperant que els preparés un bon esmorzar. Ara soc jo qui espera a que el sol, o els pardals que hi viuen als arbres del davant de casa, qui diguin quan ha arribat l’hora. I no està malament tampoc, és tot molt més pausat. Tinc temps per mirar portades: comparar com evoluciona el caos allà i aquí, mentre el te va impregnant l’aigua calenta. Llegeixo bastant, ara més gràcies a les traduccions que rebo des de Mundus. I soc jo qui tria quan, on i com vull entrenar i dinar. Els carrers, a dies estan més vius que abans i sembla que el veïnat organitzi assemblees a distància, i hi ha dies que sembla Txernòbil i només els animals més atrevits surtin a trepitjar les lliscoses voreres de Lisboa. 

La veritat és que l’experiència, tot i que fugaç pels qui estimem la rutina, està sent ben enriquidora. Ara he passat de cuinar sol al Goodmorninghostel a formar un tàndem casolà amb la Manju i anem experimentant d’acord amb els gustos de tots dos. També és veritat que aquesta situació excepcional ens ha ensenyat la fragilitat de la bombolla on vivíem cada dia i encara tenim la sort de poder fer una cosa tan vital i “normal” com sortir al carrer, tant fa que sigui en petit comitè, sense haver de demanar permís a ningú.