Testimonio Alba Gual Garcia | 26 años
Ja farà un mes que vaig tornar de Lisboa.
Després d’un mes me n'adono de totes les coses bones que m’han passat i totes les coses que hem viscut, i tot el que m'he arribat a divertir.
Per a mi tota la experiència va començar al novembre, un cop que em van confirmar que estava dins del projecte. Aram amb enyorança, recordo el primer dia de classe de portuguès on ens vam asseure cinc desconeguts que l’únic que teniem en comú era marxar a Lisboa.
Les classes de portuguès ens van ajudar molt a connectar entre nosaltres, i a poc a poc anar creant vincles.
Un cop que vaig aterrar a Lisboa vaig sentir que si o si ja estava dins de l’aventura que començava. El trajecte de l’aeroport a casa va ser molt especial, em sentia com una nena petita mirant tota la gran ciutat que tenia per conèixer, com una escena d'una protagonista d’una pel·lícula que mira per la finestra del cotxe.
Les dues primeres setmanes no van ser fàcils: tenia molta enyorança cap a la família, però un cop que vaig començar a establir una rutina simple com aixecar-me cada dia a les 7:30, preparar-me, i segons el dia de la setmana començava els dia tenint classes de portuguès o pràctiques, o agafaves un bus o anaves caminat, tot això ho va fer més fàcil.
També casi cada cap de setmana les cinc quedàvem per a fer sortides i per a fer sopars, i per menjar les truites que ens feia el Dani.
Tornaria anar al lloc de pràctiques, ja que des de el primer moment les companyes ja em tractaven com si tota la vida hagués estat allà. De la feina m'emporto a companyes que avui en dia encara hi parlo i hi tinc contacte.
El que més em va molestar va ser que un cop que ja estava adaptada a la ciutat va arribar el covid19, això va fer que les coses canviéssin radicalment, de portar a una rutina a no tenir res a fer i veure com la teva pròpia ment pot jugar amb els teus sentiments. I sort que els dos primers mesos ens vam recórrer tota Lisboa i la vam conèixer sencera.
Però tot això, m’ha fet més forta, m’ha adonar-me i valoritzar tot el que es té a casa, i també conèixer el meu límit mental i fins a on puc arribar.
Per acabar, ara que estic un altre cop a casa, ara tinc enyorança de Lisboa: miro les fotos i penso que com m'hagués agradat fer tot el projecte tal i com estava previst sense cap inconvenient. Però d'una cosa estic segura es que algun dia tornaré a trepitjar-la.
Les dues paraules que em recordaran a Lisboa seran BRINCADEIRA E SAUDADE.
