Testimonio Cesc Curto | 23 años

Hola, em dic Cesc i estic fent el meu SVE a Itàlia i vull explicar-vos com està anant la meva experiència!

Fa una mica més d’un any, més o menys, vaig decidir fer un SVE. Necessitava sortir de casa i veure una mica de món, havia estudiat una cosa que no sabia si m’agradava massa i no sabia cap a on encarar el meu futur, tant professional com personal. Així que, empès una mica per la insistència de la meva germana i de l’experiència que ella i coneguts d’ella n’havien tingut,  vaig decidir anar-me a informar a Asociación Mundus. Allà hi vaig conèixer la Sara que em va donar tota la informació necessària per trobar una nova aventura.

Vaig estar uns dos mesos mirant els projectes que s’oferien i en vaig fer una selecció, tots estaven relacionats amb el lleure i/o en educació perquè és l’àmbit on em sentia còmode treballant, després de molts anys anant al Cau i participant d’aquest espai. Vaig escriure una carta de motivació i el meu CV en anglès i vaig començar a enviar-ho en ordre de preferència. En el primer projecte que vaig escriure, mai em van donar una resposta però, per sort, a la segona em van respondre ràpidament i em van fer una entrevista per Skype. El mateix dia de l’entrevista vaig rebre un correu electrònic de l’associació italiana que deia que havia sigut seleccionat pel projecte. Em vaig alegrar moltíssim i ho vaig celebrar amb la meva família i amics, tot i la meva alegria em sentia una mica estrany, era març i el meu SVE començava el setembre, i no podia ni imaginar-me  que, en uns mesos, la meva vida canviaria radicalment. Des del març final al setembre vaig continuar fent vida normal, anant a treballar al menjador escolar, anant al gimnàs, quedant amb col·legues i cada vegada el setembre el tenia més pròxim, quan va arribar l’agost ja em moria dels nervis! Finalment, després d’uns quants adéus em va tocar agafar el vol cap a Gènova.

Els primers dies van ser molt confusos, no coneixia absolutament res ni a ningú, no m’acabava de situar, les hores i els dies s’alternaven, a estones tot passava molt ràpid i a estones molt lent. Al cap d’una setmana, en que ja coneixia una mica la ciutat i a algunes persones, com les meves companyes de pis, aquesta sensacions dels primers dies van desaparèixer i tot es va normalitzar, la normalitat Genovesa. Als pocs dies d’arribar vaig anar a conèixer els meus companys de feina i els infants. El projecte en el que participo treballen per la inclusió d’infància en risc. Són infants i joves amb famílies desestructurades amb problemàtiques de violència, drogodepedència, pobresa, càrregues laborals… la meva tasca consisteix en donar suport a les educadores socials durant la tarda. Com us podeu imaginar, treballar amb aquest col·lectiu és molt enriquidor però a l’hora no és fàcil. A més a més de la barrera idiomàtica, tot i que ja sé bastant italià en algun moment, sobretot al principi, em costava comunicar-me, s’hi afegeix les diferències culturals, no només catalana-italiana, si no les diferències que hi ha entre totes les cultures que s’agrupen en els infants que hi participen (musulmana, llatina, filipina, xinesa…) Els primers dos mesos van ser força durs, entre l’idioma, els nens i la cultura em feien arribar a casa esgotat tant físicament com mentalment, però després al agafar el ritme tot ja va anar millorant poc a poc. Per mi, al principi, m’ho vaig agafar com un repte, me n’havia d’ensortir, però ara ja entenc què es necessita de mi i com m’hi he de relacionar.

Estic escrivint aquest resum de la meva experiència a finals de gener (porto 5 mesos) i he de dir que ja no sóc el mateix que va marxar. Marxar un bon temps a un altre país on no tinc a ningú del meu entorn, de la meva xarxa,  marxar a un país on parlen un altre idioma, hi ha una altra cultura, sortir d’aquesta zona de confort, en definitiva, m’està fent espavilar molt, estic adquirint autonomia, independència, maduresa, autoestima i seguretat en mi mateix. Cada dia hi ha un nou repte que he superar jo sol, conec gent nova, viatjo sempre que puc i obro la mirada cap a tot allò nou i diferent al que jo coneixia amb curiositat i ganes d’aprendre. A més, a nivell professional, aquesta experiència m’està  fent veure què vull fer realment a la meva vida. Quan vaig començar tenia molts dubtes del meu futur i vaig decidir que no em preocuparia i que ja ho veuria al llarg del SVE. Dit i fet, cada dia estic més segur del que vull fer i, de fet, ja estic buscant on estudiar el grau superior d’integració social de cara l’any que ve.

A qui estigui llegint això i està pensant fer un SVE, només dir-li una cosa: fes-ho! Llença’t a viure el que podria ser una de les millors aventures de la teva vida i que sempre recordaràs amb un somriure. I només em queda donar un últim consell: posa les expectatives al mínim i deixa't sorprendre!