Testimonio Albert Salart | 25 años

Aquesta experiència la comparo, pel rerefons personal de ser la primera vegada que visc fora de casa, amb una “mili”, en el bon sentit de la paraula. Per moltes coses: pel llarg temps fora de casa (he passat de no haver marxat mai, a estar gairebé 5 mesos fora); per la duresa climàtica de l’estiu maltès; per haver fet més treball de camp que d’oficina i haver pogut tastar de primera mà el que he dit en l’anterior punt; i, en definitiva, per no anar només a treballar sinó a viure, a conviure millor dit, i haver de gestionar tot el que això comporta, tot i que, evidentment, no m’estic referint a que la convivència amb els companys/es hagi estat dolenta, sinó al fet d’haver de canviar les teves rutines quotidianes pel fet d’haver de compartir i d’organitzar-te de manera diferent.

Amb tot això vull dir que, precisament en gran part gràcies a la convivència, surto d’aquí sabent ser més autònom (perquè tu i només tu t’has d’ocupar del que et pertoca), però a la vegada més social (perquè, per més tancat que siguis, el fet de cohabitar amb més gent et fa obrir sí o sí, encara que sigui per una discrepància).

A nivell laboral i idiomàtic està clar que també surto d’aquí amb més competències, però volia enfocar el text més cap a l’àmbit on aquesta experiència m’ha marcat més, la personal.

Acabo amb una anècdota divertida que recordo. Tres joves sicilians de 18 anys van estar un mes a la meva ONG, una ONG ambiental, també en un internship, i el seu últim dia vam fer una barbacoa de comiat amb la resta de treballadors i voluntaris. Ells també vivien a Gzira, però al moment de tornar cap a casa no recordava que havíem de tornar junts i ja m’acomiadava d’ells en una de les reserves naturals que gestionem (on vam fer la barbacoa). Aleshores un d’ells diu: “you don’t have to say goodbye yet because we have to walk together” i jo vaig entendre “work together” i vaig pensar internament, esclatant a riure, “ens estem acomiadant i m’estàs plantejant de treballar junts, així no cal que ens acomiadem doncs”.